dilluns, 23 de juny de 2014

La desaparició



Vicent penya recitant el seu text al Figatell literari 2014 a Oliva


Vicent Penya

         Sóc poeta i treballe de cambrer en un restaurant de València. M'havien encomanat escriure un poema sobre el figatell i no tenia ni idea de per on començar. Li ho vaig comentar al xef del meu local, que em mirà estranyat i em preguntà que què era allò del “figatell”. Es tractava d'un xef experimentat en cuines d'arreu del món, però ignorava què era aquell menjar tan pròxim a nosaltres. Li ho vaig explicar com vaig poder, tot i que jo tampoc no l'havia tastat en la vida. “Es veu que és com una mandonguilla aplanada feta amb una mica de fetge de porc, típica de la Safor, com una mena d'hamburguesa valenciana, vaja”, li vaig dir. “Què podia escriure?” A ell de seguida se li va il·luminar la ment i va tindre una idea, no sé si estrambòtica, però sí una mica estranya i morbosa: “Escriu, per exemple, que has menjat figatell elaborat amb carn i fetge de poetes. De poetes valencians en llengua catalana, per ser més exactes”, va dir. La veritat és que el xef del restaurant on treballe no és cap blavero recalcitrant ni cap feixista espanyol, però a vegades té aquestes eixides fóra de to i de lloc. 

         Passats uns dies, m'arribà de sobte una gran notícia: vaig guanyar el premi de poesia de més dotació econòmica de tots els Països Catalans. No sé si el més important, però sí el de més dotació econòmica. Després d'arreplegar-lo i de cobrar-lo, vaig tindre la pensada de convidar els meus amics escriptors a un dinar al restaurant on treballava. Li ho vaig comentar al xef i li semblà una bona idea. Em mirà de fit a fit i, amb un to sarcàstic i misteriós en la veu, em va dir: “Cuinaré figatell per al teu dinar”. 

         El dia assenyalat van vindre, com dic, tots els meus amics poetes i narradors. Entre ells hi havia Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Lluís Alpera, Ramon Guillem, Francesc Mompó, Roser Furió i el seu marit Àngel, la meua dona Elionor López, Eusebi Morales i Anna Eloïna, Manel Alonso i Pilar Santos, Núria Cadenes, Pep Alfonso... En definitiva: tots els que sou ara ací. 

         (En dir els vostres noms, no sé per què, però se m'obrin davant dels ulls infinits universos de bellesa.) 

         El dinar va estar molt concorregut, com el d'ara mateix, però hi hagué un incident inexplicable: desaparegué una persona. Un dels convidats al dinar, escriptor o escriptora, s'esfumà sense deixar cap rastre. No diré ara el seu nom, per no ser indiscret, però, si teniu molt d'interès, més tard el podreu buscar en Google. 

         Ningú se n'adonà, en aquell moment, de la desaparició. En efecte, era molt estrany que no el trobara a faltar ningú, atesos els alts nivells de vanitat i d'egocentrisme que abunden en el gremi de la literatura, però precisament per aquest motiu potser ningú se n'adonara de la seua absència. 

         Pel que es veu, aquesta persona s'alçà del seient en els primers moments abans de començar la teca, s'encaminà cap al lavabo i ja no se li va veure més el pèl, de manera que a hores d'ara continua encara desapareguda.  

         Ens varen servir el figatell, tal com em va prometre el meu xef, i la veritat és que estava boníssim. Sí, tan bo com el que heu menjat avui. Suculent! Deliciós! Substanciós! 

         Pel que fa a la desaparició, en un primer moment les indagacions policials se centraren al restaurant, però no hi trobaren cap indici, cap pista. Ningú no en sabia res i us puc informar que el cas continua, avui dia, investigant-se, envoltat d'un misteri absolut.  

         I ara, per favor, sigueu discrets. Us contaré el que em va passar despús-ahir quan, després d'acabar la jornada laboral, el meu xef i jo, tots dos sols, ens disposàvem a netejar la cuina del restaurant. Transcorreguts uns minuts, mentre fregava el greix del calaix on guardem els ganivets i les destrals de tallar la carn, vaig trobar per casualitat al fons del receptacle una cosa que em va cridar l'atenció: una mena de targeta plastificada. La vaig traure d'on era i vaig observar detingudament de què es tractava. Sí, era, ni més ni menys, el carnet d'identitat de la persona desapareguda. El meu xef, encuriosit, se'm va acostar i, de sobte, d'una revolada, me la va furtar de les mans. El vaig mirar esglaiat, mentre ell ho feia amb un aire amenaçador. “Aleshores... Has sigut tu... Tu...”, vaig dir quequejant. Ell, sense deixar de mirar-me i mentre es guardava el document a l'infern de la jaqueta, em va dir: “Espere que sigues discret i que no faces cap ximpleria... Se't veia tan il·lusionat amb el figatell. I ja saps: qui promet, s'obliga”. 

         No, no podia denunciar-lo per l'acció que havia fet, a pesar que es tractava d'un acte horrorós i cruent que, a més, afectava la nostra llengua i literatura. Què volíeu que fera? Jo també sóc poeta i, per a més inri, treballava al seu costat. Vaig pensar que, al cap i a la fi, aquell escriptor (o escriptora) desaparegut restaria per sempre més dins de nosaltres, com la metàfora més preciosa que mai s'haguera escrit sobre el seu destí, com el millor homenatge que li podíem haver fet mai. I tot això pel figatell!