Llagostins immemorials

Hi ha llagostins de diverses menes: n’hi ha de normals que viuen al mar, dansen enmig les onades i xalen i fan el que volen, però n’hi ha d’altres que els han obligat a viure mig al mar i mig a terra i s’assequen i els costa respirar, pateixen dolor de llengua llagostinera; alguns fins i tot arriben a creure que viure mig al mar i mig fora del mar forma part d’una normalitat immemorial. Però els més eixerits volen ser normals de veritat i viure a l’aigua, en llibertat. D’altres viuen sempre fora del mar però no saben que són morts, ja fa temps que els han xuclat el cervell i no saben quina era la seva llengua ni quins són els seus pares, ni el seu racó de mar, són llagostins substituïts, subordinats, només els queda la closca i l’olor d’una paella imperial.

Jordi Solé Camardons