A
Pau i Laia, Mar i Arnau
Allà
lluny, cap al nord, a Sol de riu, hi ha el penya-segat i, al dessota,
el tros minúscul d'arena protegit per la mola de pedra. A pocs
metres dins l'aigua el roc s'alçava atraient i cap allà
t'endinsares a cavall de l'amic més gran. La foscor de la pell
recremeda i els teus temors escondits qui sap on i l'esperança que
algun polp s'embolicara en el teu salabre de joguet que arrossegaves
dins l'aigua.
Et
quedaves sol damunt del còdol, envoltat de mar, com el nàufrag en
illa remota, mentre el teu amic gran se submergia amb l'arpó a la
percaça del polp. I emergia somrient amb el cefalòpode traspassat i
l'entaforava dins del teu salabret i l'esguardaves alleujat perquè
aquella bestiola no se't llançava damunt i t'estrenyia fins a
deixar-te masegat. Però no gosaves tocar-lo, et feia tanta por, no
parava de bellugar-se, el maleït, i optares per apartar l'esguard i
dirigir-lo cap a l'amic que picava la pedra i agafava les caixetes
que deien els majors que eren una delícia. Com et fascinava aquell
domini de la mar del teu amic gran i pensaves amb l'arrogància del
marrec que creix que tu també l'arribaries a dominar com ell.
Ah,
aquells dies de sol i de joia que no tenien fi, i els vespres ja de
nit i encara dins la mar com una anguila! De bon segur que no els has
mai oblidat i tal vegada encara conserves la imatge dels teus ulls
com dues lluernes observant el crustaci virolat que s'havia esmunyit
al fons del teu salabre de joguet. Te'l vas menjar tu, com correspon
al caçador.
Octavi
Monsonís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada