dimarts, 28 de març del 2017

Caçadors marins


A Pau i Laia, Mar i Arnau

Allà lluny, cap al nord, a Sol de riu, hi ha el penya-segat i, al dessota, el tros minúscul d'arena protegit per la mola de pedra. A pocs metres dins l'aigua el roc s'alçava atraient i cap allà t'endinsares a cavall de l'amic més gran. La foscor de la pell recremeda i els teus temors escondits qui sap on i l'esperança que algun polp s'embolicara en el teu salabre de joguet que arrossegaves dins l'aigua.
Et quedaves sol damunt del còdol, envoltat de mar, com el nàufrag en illa remota, mentre el teu amic gran se submergia amb l'arpó a la percaça del polp. I emergia somrient amb el cefalòpode traspassat i l'entaforava dins del teu salabret i l'esguardaves alleujat perquè aquella bestiola no se't llançava damunt i t'estrenyia fins a deixar-te masegat. Però no gosaves tocar-lo, et feia tanta por, no parava de bellugar-se, el maleït, i optares per apartar l'esguard i dirigir-lo cap a l'amic que picava la pedra i agafava les caixetes que deien els majors que eren una delícia. Com et fascinava aquell domini de la mar del teu amic gran i pensaves amb l'arrogància del marrec que creix que tu també l'arribaries a dominar com ell.
Ah, aquells dies de sol i de joia que no tenien fi, i els vespres ja de nit i encara dins la mar com una anguila! De bon segur que no els has mai oblidat i tal vegada encara conserves la imatge dels teus ulls com dues lluernes observant el crustaci virolat que s'havia esmunyit al fons del teu salabre de joguet. Te'l vas menjar tu, com correspon al caçador.


Octavi Monsonís