Roja com un llagostí

Sincerament, he de reconèixer que el record més viu que tinc d'un llagostí, tal i com és descriu aquest crustaci amb aparença de gamba, té el seu origen en aquelles safates fumejants que, a ritme de pasdobles, eixien de les immenses cuines d'aquell saló de bodes i banquets de La Ramona, al qual en nom d'aquelles bodes de nombrosíssims convidats, vaig anar invitada sovint, a canvi, ja ho deveu saber, d'un bon regal. Va ser aquell període de temps en què qualsevol que passara prop de nuvis o familiars et comprometien vulgues que no a assistir-hi. Per cert, en la crisi s'han tornat més mesurades. Però, tot s'ha de dir, com aquells llagostins, mai no n'he menjat altres.

El meu record més primerenc d'un llagostí té a veure amb el simbolisme que fins aleshores la meua ignorància m'havia mantingut. Si no recorde malament entre els cinc i deu anys la família de ma mare se m'enduien uns dies a la platja de Bellreguard. A primera línia de mar, al costat de la Font de la Roda, Casa Lola llogava habitacions per als que feien vacances com nosaltres. Només arribar, em posava el banyador, i a la vora de l'aigua; però, a poqueta nit, cada any, em perseguia la mateixa cançoneta «estàs roja com un llagostí». La meua pell, blanquíssima, només agafava un daurat cap al final de les vacances; llavors començaven amb els banyets de vinagre per rebaixar l'enrojolament que per uns dies es convertien en un martiri ben pudent.

Al cap d'uns quants anys, altra vegada vaig escoltar una frase semblant, era el període de l'adolescència rebel, em ruboritzava de no res i amb la meua blancor de pell encara se'm notava més l'enrojolament. M’enrabiaven els comentaris fets a les esquenes «està roja com una tomaca» deien. La veritat és que més que la rojor de la tomaca em venien al cap els anys de la platja i l'olor bascosa del vinagre; dins meu em repetia «com una tomaca no, com un llagostí!»

Qui m'havia de dir que el climateri em retornaria altra vegada a recuperar aquesta paraula. Ara eren els «fogots». El cas és que, quan em venien els «d'allons» els vaig anomenar «llagostins», una forma humorística de fer-los front, i de passada m’imaginava el crustaci servit amb la safata, fumejant; confesse que va funcionar.

Mercè Lloret Llopis