De l’estrany

“Poc jo llavors sabia, però, molta
Joia tenint, sabia el que no mor.”
Joan Vinyoli, Primer desenllaç

Aquest país de fang que l’aigua escriu

s’adorm en l’oblit de l’arbre profund,

s’encarna en l’esquer del rodal i viu

en la viva calç de conques amunt.

La remor del riu dellà de l’estany,

plàncton ancestral d’humil llagostí,

conflueix la sang del verb en l’afany

d’idioma que al mar no troba destí.

En fosca llar de llims i en viarany,

com mariner de la fulgor absort,

veu d’aiguamoll i sentit de l’engany,

enyora el delta, la marjal i, en port,

parany serà, secret en el record,

en boca obtús i senyal de l’estrany.

F Collado, Foios, maig 2016