dissabte, 18 de març de 2017

Breu història lingüística del llagostí


Aquesta és la història de com el llagostí va ingressar de ple dret en el món de la literatura, una història desconeguda que començà quan aquest decàpode va intentar ingressar en el selecte grup de paraules metafòriques que designaven la pistola masculina, conjuntament amb el tòtem, el tub cilíndric, la llonganissa, la verga i, com no, la cigala, company marítim també amb un significat molt més ampli del que un puga imaginar. El llagostí, però, mai va poder penetrar en un camp semàntic tan privilegiat, com haguera estat el seu desig atés el seu valor afrodisíac. En primer lloc, va ser desplaçat per la referida cigala, i no perquè aquesta tinguera un nom morfològicament més redó que el llagostí, acabat en aquesta í accentuada que indica valor diminutiu, sinó perquè en aquella època comptava amb un company que li deien cigaló, a qui els puristes de la llengua havien assignat el significat d’aiguardent i també allò que en castellà es diu carajillo, rebentat en valencià. Clar, així era impossible, el vici demana vici, l’alcohol demana carn; de manera que el pobre llagostí va vagar sense descans per les costes mediterrànies tot esperant que algú el rescatara de la seua marginalitat lingüística, molt malmesa també terra endins, on començaren a dir-li serracames i, posteriorment, tallacames, això segons les aportacions d'una il·lustríssima Acadèmia Valenciana de la Llengua que l'acabà de sentenciar. Perquè què significa en realitat la paraula serracames? Doncs és ben cert que en alguns llocs fa referència al saltamartí, però en general també designa allò que se’n diu tisoreta, és a dir el que en castellà pren el nom popular de cortapichas. Així que ja em direu en quina situació va quedar el llagostí, d’aspirant lingüísticament capacitat per a nomenar el pardal, a paraula que el mutilava sense pietat. Sort que un grup d'escriptors va decidir un dia acudir a la reserva que sempre el va acollir a mode d'heroi popular, Vinaròs, on finalment s'ha convertit en protagonista principal d'una jornada gastronomicoliterària que li obri de bat a bat les portes de les lletres catalanes. Benvingut siga, doncs. I per molts anys.

 Sergi Durbà