M’enamorí
sí, ho confesse,
m’enamori per primera vegada aquell dia , m’enamorí com un
adolescent, com un boig, com qui perdent el trellat i la raó
s’entrega al cel blau d’un somriure. M’enamorí del seu cap,
del seu cos fi, d’eixa carn que imaginava suau, tendra, tèbia,
intensa...
Tot
passà a Vinaròs, no sé si fou la conversa en aquella taula, la
llum de maig, la calor excessiva o aquell vi, que glop a glop,
lentament em donava harmonia. Allí estava, davant meu, aroma de mar
i de sal. La seua figura em despertava el desig, i somniava el
plaer de la delectació, la rotunditat dels sentits plens, la
victòria absoluta de l’instant en què no hi ha altra cosa en el
món, on no hi ha més deler, més camí, més final que l’instint
primitiu de possessió.
Mirava,
sabent que no eren necessàries les paraules, només calia el gest,
allargar la mà, vèncer l’impuls contingut del tacte, n’era prou
la presència, l’olor, volia tindre el seu cos en les mans, en els
llavis. Amb l’esguard recorria les corbes generoses i ho imaginava
tot...
Jo
no pretenia res, però passa... Li deien Marta, i no, companys i
companyes de ploma, no era un llagostí...
Berna Blanch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada