M’agraden
els llagostins tant com m’emprenya la Festa Gastronòmica que li
dediquen al meu poble, més que res perquè som a 700 km de la costa
i aquí tota la vida s’hi ha menjat corder. Però l’alcalde deia
que de xai ja no en vol ningú, i que, si havíem d’atreure
forasters, ens calia una menja més sofisticada. Tot plegat
bestieses, però la cosa va tirar endavant, no sense la meva
soterrada oposició: aprofitant que era el regidor de festes, vaig
decidir que, mentre la broma durés, emmetzinaria un llagostí, i que
l’atzar repartís dissort. D’entrada el càlcul de probabilitats
s’imposà perquè va empassar-se’l el Quico Nu quan ja en duia un
centenar coll avall. Va caure rodó i tothom va trobar que s’ho
tenia ben merescut per golafre. L’any següent el damnificat va ser
un del poble de dalt i, com sempre hi ha hagut certa tírria entre
veïns, no els va semblar malament. El tercer cop ja els va pujar la
mosca al nas, però va córrer la brama que era una maledicció de
Sant Gil, patró dels pastors, pel menyspreu al corder. Una facècia
que, ves per on, va caure en gràcia als mitjans de comunicació i
l’any següent el poble es va emplenar de curiosos. I, a cada
funeral, més èxit i més gernació. Fins que, en plena proclamació
de Festa d’Interès Nacional, qui va ensopegar el llagostí, fou el
senyor ministre de cultura que també es va voler fer el valent. Aquí
ja es van prendre mesures i, ara, les autoritats revisen amb cura que
només hi hagi un llagostí emmetzinat i que el verí sigui ràpid i
indolor.
Carles
Molins i Sabater
