dijous, 30 de març de 2017

Sense títol



M’agraden els llagostins tant com m’emprenya la Festa Gastronòmica que li dediquen al meu poble, més que res perquè som a 700 km de la costa i aquí tota la vida s’hi ha menjat corder. Però l’alcalde deia que de xai ja no en vol ningú, i que, si havíem d’atreure forasters, ens calia una menja més sofisticada. Tot plegat bestieses, però la cosa va tirar endavant, no sense la meva soterrada oposició: aprofitant que era el regidor de festes, vaig decidir que, mentre la broma durés, emmetzinaria un llagostí, i que l’atzar repartís dissort. D’entrada el càlcul de probabilitats s’imposà perquè va empassar-se’l el Quico Nu quan ja en duia un centenar coll avall. Va caure rodó i tothom va trobar que s’ho tenia ben merescut per golafre. L’any següent el damnificat va ser un del poble de dalt i, com sempre hi ha hagut certa tírria entre veïns, no els va semblar malament. El tercer cop ja els va pujar la mosca al nas, però va córrer la brama que era una maledicció de Sant Gil, patró dels pastors, pel menyspreu al corder. Una facècia que, ves per on, va caure en gràcia als mitjans de comunicació i l’any següent el poble es va emplenar de curiosos. I, a cada funeral, més èxit i més gernació. Fins que, en plena proclamació de Festa d’Interès Nacional, qui va ensopegar el llagostí, fou el senyor ministre de cultura que també es va voler fer el valent. Aquí ja es van prendre mesures i, ara, les autoritats revisen amb cura que només hi hagi un llagostí emmetzinat i que el verí sigui ràpid i indolor.



Carles Molins i Sabater

dimarts, 28 de març de 2017

Caçadors marins


A Pau i Laia, Mar i Arnau

Allà lluny, cap al nord, a Sol de riu, hi ha el penya-segat i, al dessota, el tros minúscul d'arena protegit per la mola de pedra. A pocs metres dins l'aigua el roc s'alçava atraient i cap allà t'endinsares a cavall de l'amic més gran. La foscor de la pell recremeda i els teus temors escondits qui sap on i l'esperança que algun polp s'embolicara en el teu salabre de joguet que arrossegaves dins l'aigua.
Et quedaves sol damunt del còdol, envoltat de mar, com el nàufrag en illa remota, mentre el teu amic gran se submergia amb l'arpó a la percaça del polp. I emergia somrient amb el cefalòpode traspassat i l'entaforava dins del teu salabret i l'esguardaves alleujat perquè aquella bestiola no se't llançava damunt i t'estrenyia fins a deixar-te masegat. Però no gosaves tocar-lo, et feia tanta por, no parava de bellugar-se, el maleït, i optares per apartar l'esguard i dirigir-lo cap a l'amic que picava la pedra i agafava les caixetes que deien els majors que eren una delícia. Com et fascinava aquell domini de la mar del teu amic gran i pensaves amb l'arrogància del marrec que creix que tu també l'arribaries a dominar com ell.
Ah, aquells dies de sol i de joia que no tenien fi, i els vespres ja de nit i encara dins la mar com una anguila! De bon segur que no els has mai oblidat i tal vegada encara conserves la imatge dels teus ulls com dues lluernes observant el crustaci virolat que s'havia esmunyit al fons del teu salabre de joguet. Te'l vas menjar tu, com correspon al caçador.


Octavi Monsonís

diumenge, 26 de març de 2017

Roja com un llagostí



Sincerament, he de reconèixer que el record més viu que tinc d'un llagostí, tal i com és descriu aquest crustaci amb aparença de gamba, té el seu origen en aquelles safates fumejants que, a ritme de pasdobles, eixien de les immenses cuines d'aquell saló de bodes i banquets de La Ramona, al qual en nom d'aquelles bodes de nombrosíssims convidats, vaig anar invitada sovint, a canvi, ja ho deveu saber, d'un bon regal. Va ser aquell període de temps en què qualsevol que passara prop de nuvis o familiars et comprometien vulgues que no a assistir-hi. Per cert, en la crisi s'han tornat més mesurades. Però, tot s'ha de dir, com aquells llagostins, mai no n'he menjat altres.

El meu record més primerenc d'un llagostí té a veure amb el simbolisme que fins aleshores la meua ignorància m'havia mantingut. Si no recorde malament entre els cinc i deu anys la família de ma mare se m'enduien uns dies a la platja de Bellreguard. A primera línia de mar, al costat de la Font de la Roda, Casa Lola llogava habitacions per als que feien vacances com nosaltres. Només arribar, em posava el banyador, i a la vora de l'aigua; però, a poqueta nit, cada any, em perseguia la mateixa cançoneta «estàs roja com un llagostí». La meua pell, blanquíssima, només agafava un daurat cap al final de les vacances; llavors començaven amb els banyets de vinagre per rebaixar l'enrojolament que per uns dies es convertien en un martiri ben pudent.

Al cap d'uns quants anys, altra vegada vaig escoltar una frase semblant, era el període de l'adolescència rebel, em ruboritzava de no res i amb la meua blancor de pell encara se'm notava més l'enrojolament. M’enrabiaven els comentaris fets a les esquenes «està roja com una tomaca» deien. La veritat és que més que la rojor de la tomaca em venien al cap els anys de la platja i l'olor bascosa del vinagre; dins meu em repetia «com una tomaca no, com un llagostí!»

Qui m'havia de dir que el climateri em retornaria altra vegada a recuperar aquesta paraula. Ara eren els «fogots». El cas és que, quan em venien els «d'allons» els vaig anomenar «llagostins», una forma humorística de fer-los front, i de passada m’imaginava el crustaci servit amb la safata, fumejant; confesse que va funcionar.


Mercè Lloret Llopis

divendres, 24 de març de 2017

De l’estrany



“Poc jo llavors sabia, però, molta
Joia tenint, sabia el que no mor.”
Joan Vinyoli, Primer desenllaç


Aquest país de fang que l’aigua escriu
s’adorm en l’oblit de l’arbre profund,
s’encarna en l’esquer del rodal i viu
en la viva calç de conques amunt.

La remor del riu dellà de l’estany,
plàncton ancestral d’humil llagostí,
conflueix la sang del verb en l’afany
d’idioma que al mar no troba destí.

En fosca llar de llims i en viarany,
com mariner de la fulgor absort,
veu d’aiguamoll i sentit de l’engany,

enyora el delta, la marjal i, en port,
parany serà, secret en el record,
en boca obtús i senyal de l’estrany.


F Collado, Foios, maig 2016



dimecres, 22 de març de 2017

Record d’una antologia d’ Ausiàs


Cada llibre té una història,
el camí callat d’una vida
abans que els fulls comencen a obrir-se,
a estripar-se en silenci.
Vola el fil lector entre les pàgines
en aquella fira de l’Ermita.
Els llibres escampats, encara intactes,
Ausiàs entre molts a punt de moure.
Els versos a grapats vagament pressentits,
difícils, destres,
com l’oferiment dels arrels primigenis.
Els versos mastegats per antics savis...
Així com cell qui es veu prop de la mort
i demana un plat de llagostins amb ceba
entre desigs que arriben de la terra,
de la pell encara no resolta en somni,
de la nuesa nocturna i blanca.
Els versos que van caient entre fulls...
E veu lo loch on es pot restaurar
e no. y ateny, Vinaròs lluny
tot quedant sol en mans verges.
Camina el llibre vell, en poques mans,
el paper groc, els versos lliures,
tot esperant la decisió última.
Però, mai no acaba el llibre...
Desesperat de mos desigs complir
versos aguaiten de ports invictes.
Apareix finalment entre mig
un llagostí abissal, salat i íntim:
sucada eterna en el silenci dels dies. 

 F. Mezquita Broch

dilluns, 20 de març de 2017

Un mos exquisit


La brisa perfuma.
El sol il·lumina.
La barca, el vehicle.
La captura, artesanal.
La sorra, daurada.
La mar, Mediterrània.
L’escuma, blanca.
L’aigua, de l’Ebre.
Espècie, nocturna.
A l’estiu, reproducció.
Vestit de marrons i rosats,
envoltat de tires clares
i transversals que deixen
a la cua enlairar colors de República,La brisa perfuma.
El sol il·lumina.
La barca, el vehicle.
La captura, artesanal.
La sorra, daurada.
La mar, Mediterrània.
L’escuma, blanca.
L’aigua, de l’Ebre.
Espècie, nocturna.
A l’estiu, reproducció.
Vestit de marrons i rosats,
envoltat de tires clares
i transversals que deixen
a la cua enlairar colors de República,
que brillen donant-li esplendor
i força al cos del crustaci,
Dendrobranchiata” de nom,
popularment, llagostí, símbol de Vinaròs.


que brillen donant-li esplendor
i força al cos del crustaci,
Dendrobranchiata” de nom,
popularment, llagostí, símbol de Vinaròs.

 
 

Roser Furió

dissabte, 18 de març de 2017

Breu història lingüística del llagostí


Aquesta és la història de com el llagostí va ingressar de ple dret en el món de la literatura, una història desconeguda que començà quan aquest decàpode va intentar ingressar en el selecte grup de paraules metafòriques que designaven la pistola masculina, conjuntament amb el tòtem, el tub cilíndric, la llonganissa, la verga i, com no, la cigala, company marítim també amb un significat molt més ampli del que un puga imaginar. El llagostí, però, mai va poder penetrar en un camp semàntic tan privilegiat, com haguera estat el seu desig atés el seu valor afrodisíac. En primer lloc, va ser desplaçat per la referida cigala, i no perquè aquesta tinguera un nom morfològicament més redó que el llagostí, acabat en aquesta í accentuada que indica valor diminutiu, sinó perquè en aquella època comptava amb un company que li deien cigaló, a qui els puristes de la llengua havien assignat el significat d’aiguardent i també allò que en castellà es diu carajillo, rebentat en valencià. Clar, així era impossible, el vici demana vici, l’alcohol demana carn; de manera que el pobre llagostí va vagar sense descans per les costes mediterrànies tot esperant que algú el rescatara de la seua marginalitat lingüística, molt malmesa també terra endins, on començaren a dir-li serracames i, posteriorment, tallacames, això segons les aportacions d'una il·lustríssima Acadèmia Valenciana de la Llengua que l'acabà de sentenciar. Perquè què significa en realitat la paraula serracames? Doncs és ben cert que en alguns llocs fa referència al saltamartí, però en general també designa allò que se’n diu tisoreta, és a dir el que en castellà pren el nom popular de cortapichas. Així que ja em direu en quina situació va quedar el llagostí, d’aspirant lingüísticament capacitat per a nomenar el pardal, a paraula que el mutilava sense pietat. Sort que un grup d'escriptors va decidir un dia acudir a la reserva que sempre el va acollir a mode d'heroi popular, Vinaròs, on finalment s'ha convertit en protagonista principal d'una jornada gastronomicoliterària que li obri de bat a bat les portes de les lletres catalanes. Benvingut siga, doncs. I per molts anys.

 Sergi Durbà

dijous, 16 de març de 2017

El llagostí de Vinaròs


Si parlem de marisc
jo sóc més de cigales
que no pas de les gambes,
dels rojos ni dels crancs...
Però aquest llagostí
d’ací de Vinaròs
em sembla un prodigi,
amb les cues pintades
dels tons republicans.
Això sí, s’han de fer
quan a penes al foc,
no cal treure-li el gust,
uns segons a la planxa
per a cada costat
amb un grapat de sal,
ben calents se’ls fotem
sense cap mirament.
Els humans no serem
ni caníbals ni monstres,
ni crustacis ni artròpodes,
però som i serem
els millors predadors
de la història del món...

Francesc Arnau i Chinchilla

dimarts, 14 de març de 2017

Llagostí literari, per Berna Blanch


M’enamorí sí, ho confesse, m’enamori per primera vegada aquell dia , m’enamorí com un adolescent, com un boig, com qui perdent el trellat i la raó s’entrega al cel blau d’un somriure. M’enamorí del seu cap, del seu cos fi, d’eixa carn que imaginava suau, tendra, tèbia, intensa...

Tot passà a Vinaròs, no sé si fou la conversa en aquella taula, la llum de maig, la calor excessiva o aquell vi, que glop a glop, lentament em donava harmonia. Allí estava, davant meu, aroma de mar i de sal. La seua figura em despertava el desig, i somniava el plaer de la delectació, la rotunditat dels sentits plens, la victòria absoluta de l’instant en què no hi ha altra cosa en el món, on no hi ha més deler, més camí, més final que l’instint primitiu de possessió.

Mirava, sabent que no eren necessàries les paraules, només calia el gest, allargar la mà, vèncer l’impuls contingut del tacte, n’era prou la presència, l’olor, volia tindre el seu cos en les mans, en els llavis. Amb l’esguard recorria les corbes generoses i ho imaginava tot...

Jo no pretenia res, però passa... Li deien Marta, i no, companys i companyes de ploma, no era un llagostí...

 
Berna Blanch

diumenge, 12 de març de 2017

Llagostins immemorials




Hi ha llagostins de diverses menes: n’hi ha de normals que viuen al mar, dansen enmig les onades i xalen i fan el que volen, però n’hi ha d’altres que els han obligat a viure mig al mar i mig a terra i s’assequen i els costa respirar, pateixen dolor de llengua llagostinera; alguns fins i tot arriben a creure que viure mig al mar i mig fora del mar forma part d’una normalitat immemorial. Però els més eixerits volen ser normals de veritat i viure a l’aigua, en llibertat. D’altres viuen sempre fora del mar però no saben que són morts, ja fa temps que els han xuclat el cervell i no saben quina era la seva llengua ni quins són els seus pares, ni el seu racó de mar, són llagostins substituïts, subordinats, només els queda la closca i l’olor d’una paella imperial.


Jordi Solé Camardons